La fragilitat monògama és la reacció defensiva que apareix quan la monogàmia deixa de presentar-se com una elecció personal i passa a ser llegida com un règim polític d’organització dels vincles. No designa simplement el malestar d’una persona davant formes relacionals que no comparteix, sinó el moviment afectiu, moral i discursiu mitjançant el qual la norma monògama protegeix la seua pròpia innocència.
La monogàmia no és només una pràctica relacional entre altres possibles. Com ja hem comentat, és una infraestructura moral que ordena la imaginació social dels afectes: estableix què compta com a compromís, maduresa, responsabilitat, família, estabilitat, fidelitat i futur. La seua força està en el fet que apareix com l’horitzó natural des del qual tots els altres sistemes relaiconal han de justificar-se. La parella, exclusiva i jerarquitzada funciona així com a unitat afectiva legítima, com a gramàtica emocional dominant, com a tecnologia de govern i legitivitat estatal.
La fragilitat monògama emergeix precisament quan aquesta gramàtica és nomenada com a gramàtica. Quan la monogàmia és assenyalada com a norma, deixa de ser natural i apareix com a posició. Aleshores la crítica estructural és sovint rebuda com una acusació personal. Allò que qüestiona un règim d’intel·ligibilitat afectiva és interpretat com un atac a una biografia, a una relació concreta, a una manera pròpia d’estimar. La norma es defensa convertint la seua desnaturalització en ofensa.
L’analogia amb la fragilitat blanca resulta útil. Aquesta descriu la incomoditat defensiva que apareix quan la blancor és situada com a posició de privilegi dins d’un ordre racial i colonial. De manera anàloga, la fragilitat monògama apareix quan la monogàmia és situada com a posició normativa dins d’un ordre afectiu que distribueix legitimitat, reconeixement, seguretat i valor de manera desigual. En ambdós casos, el centre normatiu es viu a si mateix com a neutre, universal i innocent, i experimenta la seua politització com una agressió.
Aquesta fragilitat parla sovint amb el llenguatge de la preocupació, de la burla o de la superioritat moral. Diu que les relacions no monògames són una moda, una etapa, una fugida del compromís, una racionalització del desig, una forma elegant d’egoisme o una incapacitat per estimar “de veritat”. També pot expressar-se com a tolerància paternalista: cadascú és lliure de fer el que vulga, però l’amor profund, estable i adult continua sent pensat sota la forma de l’exclusivitat. Així, la monogàmia conserva el privilegi de no haver-se d’explicar mentre exigeix explicació permanent a tot allò que la critica.
No cal negar l’existència del dolor, la gelosia, la por o la necessitat de seguretat que poden aparéixer en qualsevol configuració relacional. El punt és observar com aquests afectes són mobilitzats per restaurar la norma. La fragilitat monògama transforma una crítica política en una escena emocional on la persona situada en el centre normatiu passa a ocupar el lloc de la ferida. El focus es desplaça: ja no es tracta de pensar quines formes de violència, jerarquia o empobriment afectiu produeix la norma, sinó de calmar el malestar de qui se sent qüestionat per haver estat nomenat com a part d’eixa norma.
El concepte de fragilitat monògama no pretén culpabilitzar tota experiència monògama sense advertir els diferents processos personals de transformació, ritmes i possibilitats concretes. Permet, més aviat, interrompre la immunitat política de la monogàmia. Permet distingir entre una pràctica triada, situada i conscient de la seua contingència, i un règim que es presenta com a naturalesa emocional. La crítica no cau sobre el fet d’estimar d’una manera concreta, sinó sobre el poder d’aquesta manera concreta per definir totes les altres com a menys madures, menys profundes, menys segures o menys legítimes.
La fragilitat monògama és, en última instància, el mecanisme afectiu pel qual la monogàmia defensa la seua innocència: converteix la crítica a un règim normatiu en una ofensa personal, i així preserva com a sistema afectiu natural allò que és un ordre polític.
Deja un comentario