Cap a una estratègia llibertària contra la privatització de l’educació
Hi ha moments en què les organitzacions polítiques i sindicals han de tindre el coratge de revisar els seus propis reflexos. No perquè les ferramentes històriques de lluita hagen deixat de ser legítimes, sinó perquè cap ferramenta és útil en abstracte. Una vaga, una concentració, una campanya, una denúncia pública o una acció de desobediència no valen pel que simbolitzen, sinó pels efectes que produeixen en una situació concreta.
I la situació concreta de l’educació pública valenciana exigeix una lectura estratègica molt més afinada que la simple repetició de les formes habituals de protesta.
La Conselleria no està només gestionant malament l’educació pública. No estem davant d’un conjunt d’errors tècnics, d’improvisacions o de desajustos administratius. Estem davant d’una orientació política que tendeix a degradar la pública per afavorir la privatització, la concertació i la segregació. La desinversió, la sobrecàrrega burocràtica, la inestabilitat normativa, l’abandonament de la inclusió, el menyspreu institucional cap als centres i el reforç directe o indirecte de la xarxa concertada formen part d’un mateix procés.
Per això cal dir-ho amb claredat:
La pública no falla: la sabotegen.
Aquest hauria de ser el punt de partida de qualsevol estratègia sindical i social per al curs 2026-2027. El problema no és que els centres públics siguen ineficients, ni que el professorat proteste massa, ni que l’alumnat siga cada vegada més difícil, ni que les famílies no entenguen l’escola. El problema és que l’administració està generant les condicions perquè la pública aparega com un servei deteriorat, conflictiu, col·lapsat i insuficient. I quan un servei públic és degradat de manera planificada, la solució que el poder posa damunt la taula sempre és la mateixa: externalització, privatització, concertació i mercat.
En aquest context, continuar pensant la lluita només des del boicot laboral pot convertir-se en un error estratègic. No perquè la vaga siga una eina caduca. No perquè hàgem d’acceptar resignadament la pèrdua de drets. No perquè calga moderar el conflicte. Al contrari: precisament perquè necessitem conflicte, cal orientar-lo bé.
La vaga ha sigut, és i continuarà sent una ferramenta fonamental de la classe treballadora. Però la vaga no pot ser un reflex automàtic ni un ritual identitari. Ha de ser una peça dins d’una estratègia més ampla. Si l’adversari polític vol deteriorar el funcionament ordinari dels centres públics, hem de pensar molt bé si la nostra resposta principal ha de consistir a interrompre encara més eixe funcionament. Si la Conselleria vol una pública col·lapsada, desprestigiada i presentada socialment com a inestable, no podem contribuir involuntàriament a eixe relat en nom de la lluita.
Aquesta és una idea incòmoda. Ho és perquè qüestiona una part profunda de la cultura reivindicativa heretada. Ho és perquè moltes treballadores senten que, si no aturem, no lluitem. Ho és perquè la vaga és una de les poques eines que encara reconeixem com a pròpies en un context de despossessió política quasi total. Però una estratègia llibertària no pot limitar-se a repetir els repertoris coneguts. Ha de preguntar-se sempre: a qui beneficia aquesta acció?, quin relat produeix?, quina força acumula?, quin poder desorganitza?, quina comunitat construeix?
La qüestió, per tant, no és “vaga sí” o “vaga no”. La qüestió és una altra:
Com impedim que destruïsquen la pública sense reforçar el relat dels qui volen destruir-la?
I encara més:
Com organitzem el conflicte perquè assenyale la Conselleria com a responsable del sabotatge institucional i no els centres ni les treballadores com a responsables del col·lapse?
La nostra estratègia hauria de partir d’una idea central: no hem de boicotejar la pública per defensar-la. Hem d’organitzar la pública perquè es defense del boicot institucional.
Això implica canviar el centre de gravetat de la lluita. No podem limitar-nos a aparéixer socialment com un col·lectiu que protesta per les seues condicions laborals, encara que eixes condicions siguen absolutament legítimes. Hem d’explicar, una vegada i una altra, que les condicions de treball del professorat són també les condicions d’aprenentatge de l’alumnat. Una ràtio impossible no és només un problema laboral: és una agressió pedagògica. Una plantilla inestable no és només precarietat docent: és fragilitat educativa. La manca d’orientadores, educadores, especialistes, personal administratiu o recursos d’inclusió no és només una sobrecàrrega per als centres: és una vulneració del dret a l’educació.
Per això el marc ha de ser social, no corporatiu.
La lluita per l’educació pública ha de parlar a les famílies, a l’alumnat, als barris, als pobles, a les llengües minoritzades, a les criatures amb necessitats específiques, a les classes populars, a les persones migrants, a totes aquelles que depenen de la pública perquè és l’únic espai que pot garantir drets comuns sense subordinació al mercat ni a la caritat institucional.
La concertació ha d’ocupar el centre de la denúncia. No com una qüestió tècnica de doble xarxa, sinó com una eina estructural de privatització, segregació i transferència de recursos públics cap a interessos privats, sovint confessionals i de classe. Mentre es degrada la pública, es protegeix la concertada. Mentre es retallen unitats públiques, es mantenen privilegis privats. Mentre s’exigeix heroisme quotidià als centres públics, es presenta la fugida cap a altres models com una decisió individual de les famílies. Però no és una simple elecció: és una política de classe.
Cal construir una campanya capaç de dir amb simplicitat allò que moltes persones ja intueixen però no sempre poden formular:
No és mala gestió: és privatització.
Aquesta campanya hauria de tindre diverses dimensions.
La primera és la construcció d’un mapa del sabotatge. Centre a centre, comarca a comarca, cal documentar el que passa: ràtios, manca de professorat, retards en substitucions, supressió d’unitats, barracons, problemes d’infraestructures, falta d’orientació, burocràcia inútil, privatització de serveis, segregació escolar, atac al valencià, abandonament de la inclusió. No podem limitar-nos a denunciar de manera genèrica. Cal posar dades, noms, llocs i exemples concrets. Cal mostrar que no són incidències aïllades.
No són incidències: és una política.
La segona dimensió és la defensa pública dels centres. Hem de mostrar que la pública funciona gràcies a les seues treballadores i malgrat la Conselleria. Cada classe que ix endavant, cada alumna acompanyada, cada conflicte resolt, cada projecte educatiu sostingut, cada equip docent que inventa solucions davant la falta de recursos, és una prova de la força de la pública. No hem de regalar al poder la imatge d’una escola pública fracassada. Hem de disputar eixa imatge.
La tercera dimensió és la desobediència burocràtica selectiva. Si la burocràcia és una de les formes principals de col·lapse dels centres, llavors la resposta no pot ser simplement deixar d’ensenyar. La resposta ha de ser deixar d’alimentar la màquina que ens impedeix ensenyar.
Fem escola, no paperassa.
Aquesta podria ser una de les línies més potents de conflicte per al pròxim curs. Identificar tasques burocràtiques inútils, duplicades, absurdes o purament defensives. Construir respostes col·lectives. Elaborar plantilles comunes. Donar cobertura sindical. Explicar-ho a les famílies. Denunciar públicament que l’administració converteix el professorat en gestor de papers mentre abandona l’educació real.
El missatge hauria de ser rotund:
No deixarem d’ensenyar. Deixarem d’alimentar la burocràcia que ens impedeix ensenyar.
Aquesta forma de lluita té una virtut fonamental: no ataca el servei públic, sinó els mecanismes administratius que el parasiten. No perjudica l’alumnat, sinó que defensa el temps educatiu. No regala el nostre sou a l’administració, sinó que qüestiona l’ordre burocràtic que converteix l’escola en una oficina saturada.
La quarta dimensió és l’organització centre a centre. Cap estratègia tindrà força si no arrela en els claustres, en els consells escolars, en les assemblees locals, en les AFAs, en els barris i en les comarques. Cal passar de la convocatòria ocasional a l’estructura permanent. Delegades fortes, grups motors, canals de comunicació estables, assemblees obertes, materials compartits, formació sindical, protocols de resposta davant abusos i una xarxa territorial real.
El sindicalisme no pot limitar-se a convocar des de dalt. Ha d’ajudar a construir poder col·lectiu des de baix.
Això és especialment important de cara a les eleccions sindicals de desembre de 2026. CGT hauria d’aparéixer com el sindicat que no sols protesta, sinó que entén el moment polític. Un sindicat que no es limita a negociar les molles ni a repetir mobilitzacions sense acumulació de força. Un sindicat capaç de proposar una altra manera de lluitar: més arrelada, més intel·ligent, més social, més radical.
La radicalitat no consisteix a fer sempre el gest més dur. La radicalitat consisteix a atacar l’arrel del problema. I l’arrel del problema no és només una retallada concreta, ni una ordre mal redactada, ni una mala decisió administrativa. L’arrel és un projecte polític de degradació de la pública per obrir espai a la privatització i a la concertació. Si no situem això al centre, podem guanyar petites batalles i perdre la guerra.
Per això necessitem una escalada sostinguda.
El curs hauria de començar amb diagnòstic i relat: informe sobre l’estat de la pública, mapa de mancances, campanya comunicativa clara, assemblees comarcals i centre a centre. Després caldria passar a l’arrelament: mocions de claustre, comunicats als consells escolars, reunions amb famílies, concentracions breus, pancartes, denúncies públiques de mancances concretes. Més endavant, caldria desplegar la desobediència burocràtica i la campanya “Fem escola, no paperassa”. I només quan hi haja força acumulada, suport social i claredat política, tindria sentit plantejar una vaga com a culminació d’un procés, no com a punt de partida.
Això no és renunciar a la vaga. És recuperar-la com a ferramenta estratègica i no com a automatisme.
No a la vaga ritual. Sí a la vaga estratègica.
Una vaga útil ha de servir per acumular força, no per desgastar-nos. Ha d’estar explicada socialment. Ha d’implicar famílies i alumnat. Ha de formar part d’una escalada. Ha de posar el focus sobre la Conselleria. Ha de mostrar qui està destruint realment la pública. Si no fa això, pot acabar convertint-se en una descàrrega de ràbia legítima però políticament insuficient.
Necessitem menys gestos previsibles i més conflicte intel·ligent. Menys rutina reivindicativa i més anàlisi de conjunt. Menys sindicalisme d’inèrcia i més capacitat de construir una ofensiva social en defensa de l’educació pública.
La lluita que ve no pot ser només una lluita del professorat. Ha de ser una lluita de tota la comunitat educativa. Perquè quan es destrueix la pública, no es destrueix només un sector laboral. Es destrueix una de les poques institucions que encara pot garantir una certa igualtat material en una societat profundament desigual. Es destrueix un espai de trobada entre classes socials, llengües, cultures, capacitats i trajectòries diverses. Es destrueix una infraestructura comuna.
Per això defensar la pública no és defensar l’Estat com a forma de dominació. Des d’una mirada llibertària, sabem perfectament que l’Estat no és neutral i que l’escola pública tampoc és un espai pur ni exempt de contradiccions. Però també sabem que la privatització no allibera ningú. El mercat no emancipa. La concertació no democratitza. La caritat empresarial, religiosa o familiar no substitueix els drets col·lectius.
La nostra tasca no és idealitzar la pública, sinó defensar-la com a camp de disputa. Defensar-la contra la privatització, però també transformar-la des de dins i des de baix: més democràtica, més comunitària, més inclusiva, més arrelada al territori, més antiracista, més feminista, més ecològica, més valenciana, més crítica i més lliure.
Això exigeix una estratègia a l’altura del moment.
No podem continuar actuant com si l’administració volguera simplement negociar amb nosaltres dins d’un marc compartit de defensa del servei públic. No és així. L’adversari no vol només disciplinar el professorat. Vol reordenar el sistema educatiu en benefici de la xarxa privada-concertada, de la segregació social i d’un model autoritari de gestió del coneixement, de la llengua i de la infància.
Davant d’això, la resposta no pot ser feble. Però tampoc pot ser cega.
Cal organitzar la defensa activa dels centres. Cal denunciar la concertació. Cal desobeir la burocràcia inútil. Cal construir aliances amb famílies i alumnat. Cal territorialitzar el conflicte. Cal disputar el relat. Cal reservar la vaga per als moments en què puga fer mal polític a qui ha de fer-ne, i no a la mateixa pública que volem defensar.
La síntesi és senzilla:
No hem de boicotejar la pública per defensar-la. Hem d’organitzar la pública perquè es defense del boicot institucional.
I aquesta podria ser, potser, una línia de treball per al sindicalisme combatiu en el pròxim cicle:
Menys vaga ritual i més conflicte intel·ligent. Menys resistència dispersa i més ofensiva social. Menys resposta automàtica i més estratègia llibertària contra la privatització.
Perquè la pública no està caient sola. L’estan espentant.
I si l’estan espentant, la nostra tasca no és ajudar a fer-la caure més de pressa.
La nostra tasca és sostindre-la, organitzar-la i convertir-la en territori de lluita.
Coda: defensar la pública no és idealitzar l’Estat
Cal, però, evitar qualsevol confusió. Defensar avui l’educació pública davant l’ofensiva privatitzadora no significa convertir l’Estat en el nostre horitzó polític. Des d’una perspectiva anarquista, l’objectiu final no és una escola estatal millor gestionada, ni una administració educativa més eficient, ni una burocràcia pública més amable. L’objectiu de fons és molt més radical: la desaparició de l’Estat, del capital i de tota forma de jerarquia que organitze la vida social des de dalt.
L’educació pública és avui un camp de disputa perquè encara concentra recursos comuns, drets socials i possibilitats d’accés universal al coneixement que el mercat vol capturar. Per això cal defensar-la contra la privatització, la concertació i la segregació. Però aquesta defensa és una posició tàctica dins d’un conflicte històric concret, no una adhesió estratègica al model estatal d’escolarització.
L’horitzó llibertari no és simplement una escola pública republicana, progressista o ben finançada. L’horitzó llibertari és la col·lectivització de l’educació: comunitats que decideixen sobre els seus propis processos d’aprenentatge, recursos compartits, sabers desmercantilitzats, treball educatiu socialment reconegut i formes d’organització no jeràrquiques. I, més enllà encara, un món on l’aprenentatge deixe d’estar separat artificialment de la vida, del treball, del joc, de la cura, del territori i de la comunitat.
No volem substituir l’escola privada per una escola estatal eterna. Volem caminar cap a formes d’aprenentatge orgànic, social i en llibertat, on la transmissió de sabers no depenga ni del mercat, ni de l’Església, ni de l’Estat, ni de cap aparell burocràtic que classifique, discipline i administre la infància des de fora. Volem una societat on aprendre siga una pràctica comuna, intergeneracional, cooperativa, situada i lliure.
Per això la defensa de la pública ha de ser entesa com una trinxera provisional i necessària. Si renunciem a defensar-la, deixem el terreny lliure al capital, a la concertada, a la segregació i a l’autoritarisme. Però si la defensem sense crítica, correm el risc de confondre una institució estatal amb l’emancipació mateixa. La tasca llibertària és més difícil: defensar allò comú contra el mercat, i alhora desbordar l’Estat cap a formes d’autoorganització social cada vegada més lliures.
En aquest sentit, lluitar per l’educació pública avui és impedir que el capital capture un espai encara parcialment comú mentre construïm, dins i fora dels centres, les condicions per a superar tant la privatització com l’escolarització estatal jeràrquica.
La consigna podria formular-se així:
Defensem la pública contra el mercat, però no per quedar-nos en l’Estat: la defensem com a camp de lluita cap a la col·lectivització, l’autogestió i l’aprenentatge lliure.
Perquè el nostre horitzó no és una escola administrada des de dalt.
El nostre horitzó és una societat capaç d’aprendre en comú, sense amos, sense mercat, sense Estat i sense jerarquies.
Deja un comentario